He volgut fer una reflexió basada en el famós llibre de Lakoff “ No pensis en un elefant” para il·lustrar el moment actual de les esquerres a Catalunya ( i a Espanya). Tot ens porta a pensar que la derrota es l’ inexorable destí que espera al pensament progressista un cop la ciutadania hagi descomptat a pèrdues les errades comeses per el mal anomenat “tripartit” durant aquest últims vuit anys, i dic derrota del pensament progressista per què la derrota dels partits d’ esquerres es un fet constatat a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, i molt probablement, a les properes municipals.
La dreta, la d’ aquí i la d’ allà, durant aquest anys a anat configurant un “corpus” de pensament dissenyat de forma intel·ligent per els think tanks conservadors que els permetés arribar al poder de forma cohesionada. Ens hem cansat d’ escoltar com des de FAES o aquí a Catalunya per part de la Fundació Trias Fargas ens anaven dient que la globalització i la competitivitat no ens permeten mantenir el model d’ estat social, i que les retallades dels drets aconseguits durant dècades de lluita per part dels treballadors i del conjunt de ciutadans, eren inevitables, i ens ho hem cregut. Ens hem cregut que la mala gestió dels directius de la banca, abandonant el seu negoci tradicional, embarcant-se en aventures especulatives, emmirallats per guanys estratosfèrics derivats del negoci del totxo el teníem que costejar els ciutadans. Ens hem cregut que un govern socialista no pot fer front a la crisi econòmica per què la socialdemocràcia només sap gastar els diners del contribuent. Ens hem cregut que reduint impostos i ajudant amb quantitats ingents de recursos a qui ha causat la pitjor crisi econòmica dels últims segles, resolíem la situació. Ens hem cregut que legislar a favor dels drets dels homosexuals, de les persones dependents, o reparar un greuge amb milers de persones que cerquen als seus avantpassats morts per la dictadura amb la Llei de la memòria històrica es incompatible amb la resolució de la crisi, com si caminar i menjar xiclet fos un impossible metafísic. I ens volen fer creure ara que l’ estat de les autonomies ( i no diguem un estat federal) es una fetjuda càrrega que Espanya no es pot permetre. Doncs bé, jo no em resigno, em nego a passar per l’ adreçador de la dreta. Les propostes han de ser unes altres, l’ esquerra ha de trobar la rèplica adient a partir de la reflexió intel·lectual. Si la crisi es del capitalisme, l’ esquerra ha de començar a cercar un nou model econòmic basat en els valors que han inspirat la lluita de tantes persones; l’ igualtat de drets, el repartiment de la riquesa, la protecció social dels mes desfavorits, l’ economia sostenible... i també aquí un model d’ estat que respecti els drets històrics de Catalunya, el sentiment nacional irrenunciable, la particularitat cultural no incompatible amb el sentiment d’ agermanament amb les altres cultures amb les que compartim l’ estat espanyol, però no des de una posició de subordinació, sinó des de la posició d’ igualtat que reclamen els ciutadans de Catalunya i que van expressar de manera irrefutable al carrer fa uns mesos.
Lakoff ens diu que em de crear moviments de pensament, de deixar de estar a la defensiva i passar a l’ ofensiva de les idees, de explicar que els impostos no son una càrrega sinó una oportunitat, una inversió en el país, i que qui no paga es un traïdor i un mal ciutadà, i això ho hem de repetir mil vegades, de cooperar amb altres progressistes, de ser proactius, de reconèixer allò que l’adversari a fet be, de parlar sempre des de la nostra perspectiva moral, de pensar estratègicament en front del pensament tàctic i a curt termini que domina l’ art de la política actual, de crear grups de opinió, de treball que proposin idees. En definitiva de canviar el model en el que ens hem anat movent els últims anys i que està en la pràctica derrotat per una dreta que ha sabut fer els deures millor que nosaltres, i que disposa de armes mediàtiques molt poderoses per fer arribar el seu missatge als electors.
Ahir, en un acte a la sala magne del Il·lustre Col·legi d’advocats de Barcelona, vaig gaudir de la agradable sorpresa de veure que mes de cinc-centes persones escoltaven amb enorme interès les reflexions que des de posicions del socialisme catalanista, aquell grup de persones hereves del esperit fundacional de PSC encapçalades per Raimon Obiols, es llençaven al auditori, com una provocació intel·lectual que pretenia fer remoure l’ esperit revolucionari ( sí, revolució es la paraula de moda aquest dies per raons obvies) del progressisme català. Una crida a la unitat des de les bases, una crida al esperit de revolta cívica contra aquest destí inexorable al que ens vol abocar la dreta; partint del reconeixement de les errades comeses, cercant un canvi de model, de persones, de persones, ningú es imprescindible, i tampoc ningú es innecessari o irrellevant . Una proposta intel·lectual, teòrica, però agosarada.
M’ hi apunto.
